22.3.07

Cuentos

Hola,

hoy os dejo una página dnd podeis encontrar cuentos para explicar a los alumnos:

El Nuevo Amigo

Érase un crudo día de invierno. Caía la nieve, soplaba el viento y Belinda jugaba con unos enanitos en el bosque. De pronto se escuchó un largo aullido.

- ¿Que es eso? - preguntó la niña .

- Es el lobo hambriento. No debes salir porque te devoraría. - le explicó el enano sabio.

Al día siguiente volvió a escucharse el aullido del lobo y Belinda, apenada, pensó que todos eran injustos con la fiera. En un descuido de los enanos, salió de la casita y dejó sobre la nieve un cesto de comida.

Al día siguiente cesó de nevar y se calmó el viento. Salió la muchacha a dar un paseo y vio acercarse a un cordero blanco, precioso.

- ¡Hola, hola! - dijo la niña.

- ¿Quieres venir conmigo?

Entonces el cordero saltó sobre Belinda y el lobo, oculto se lanzó sobre él, alcanzándole una dentellada. Bajo la piel del animal, apareció la astuta y maligna bruja que se había disfrazado y escapó lanzando espantosos gritos de dolor y miedo. Solo entonces el lobo se volvió al monte y Belinda sintió su corazón estremecido, de gozo, mas que por haberse salvado, por haber ganado un amigo.

¡Hasta pronto!

--------------------

Hola,

Avui us deixo una pàgina web on trobareu contes per explicar als alumnes:


La petita tulipa

Una vegada hi havia una tulipa molt petitona, que vivia a la seva caseta sota terra. Estava soleta i tranquil·la en l'ombra i el silenci.


Un dia, a principis del mes de març, va sentir que trucaven a la porta de la seva caseta: Tap! Tap! Tap!


- Qui hi ha? - va preguntar
- Sóc jo, la senyora Pluja – digué una veueta suau i una mica trista.
- I què voleu, senyora pluja?
- Entrar, Tulipeta; obre'm la porta.
- Ah! No! No us vull pas obrir, no us necessito! – respongué la Tulipa.

Varen passar uns quants dies, fins que la Tulipa va sentir que tornaven a trucar: Tap! Tap! Tap!
- Qui demana?

Aquella veueta suau i una mica trista de la primera volta, respongué:
- Sóc jo, la senyora pluja que vol entrar.
- Una altra vegada? Ja us vaig dir que no us volia obrir. Sou prou perfidiosa!


Tornaren a passar uns dies sense que la Tulipa es sentís molestada per ningú. Un matí, però, va adonar-se de què,d'enllà la porta venia un soroll un xic estrany: xu! xu! xu! I de cop, varen trucar.


- Qui hi ha? - preguntà la Tulipa des del seu cau obscur.
- Sóc jo, el senyor Sol – respongué una veueta clara i alegre – Obre la porta.
- No, no! - respongué la petita Tulipa – No es pot entrar. No us necessito pas.


I com ja no va sentir res més, seguí la seva videta tranquil·la i silenciosa en l'ombra.

Uns dies després, va tornar a sentir darrera la porta, aquell sorollet misteriós de l'altra vegada: Xu! Xu! Xu!
- Qui hi ha? - va demanar.
- El senyor Sol que et demana que obris la porta, Tulipeta!
- Bah! Bah! Deixeu-me estar tranquil·la. No us vull obrir! - respongué tossuda.


Passaren encara dies, i la Tulipa sentí que començava d'enyorar-se d'estar en una casa tan estreta i tan fosca ... De sobte, un matí va sentir que trucaven altre cop a la porta: Tap! Tap! Tap! Xu! Xu! Xu!
- Què és aquest soroll? Qui demana? - preguntà encuriosida.
Dues veuetes li respongueren alhora, una clara i alegre, l'altra encara una mica trista:
- Som nosaltres,Tulipeta, els teus amics: la senyora Pluja i el senyor Sol, que volem entrar.
- I per què voleu entrar? - preguntà la Tulipa.
- Perquè ha arribat l'hora- van respondre les veuetes amistoses – Obre! Obre! No tinguis por, és pel teu bé que volem entrar a la teva caseta d'ombra i silenci, on et migres i et ressecaries.
- Bé, doncs, - digué resignada la petita Tulipeta – Ja que heu vingut plegats us obriré ... Quin altre remei em queda!


Prudentment, la Tulipeta obrí una mica la porta, i el senyor Sol i la senyora Pluja es ficaren a la caseta plena d'ombra i de silenci.
La Tulipeta restà estorada ...
El senyor Sol va agafar-li la mà dreta, la senyora Pluja la mà esquerra, i se la varen endur de pressa, de pressa, amunt, amunt, fins dalt de tot. Un cop allí li digueren:
- Cuita, Tulipa, cuita, no t'entretinguis! Treu el caparró de sota terra! ...


La petita Tulipa els va obeir, i de sobte, es sentí voltada de claror i sadollada de perfums, adonant-se de què es trobava al bell mig d'un hermós jardí ple d'arbres i cobert de fulletes tendres. Arreu es veien plantes acapollades i volaven papallones i abelles, cantaven els ocells i murmuraven les aigües.


De cada fulla penjava, com un lluminós brillant, una gota de pluja, i els raigs de sol escalfaren el caparró rosat de la petita Tulipa.

Per damunt dels cants dels ocells, ressonaren veus alegres i argentines, i un estol de nens i nenes, s'escampà pel jardí.
De sobte, una nena d'ulls de miostis i rinxols daurats veié la petita Tulipa, rumbejant el caparró color de rosa.
La nena cridà joiosa als altres infants i tots, vessant d'alegria, picaren de mans bo i cantant:


La Tulipa ha tret el cap,

ja ha tornat la Primavera!

Visca! Visca aquest bon temps

que el cor de tothom alegra.


I davant la joia dels infants, la petita Tulipa rosa, va sentir-se plena d'orgull, comprenent que el senyor Sol i la senyora Pluja l'havien treta de la caseta, silenciosa i oscura, perquè contribuís a la bellessa i a l'alegria de la més bella estació de l'any.

Fins aviat!

-ANA-

No hay comentarios: